Com funciona la transferència de fitxers amb WebRTC

La transferència de fitxers amb WebRTC funciona en tres fases. Un servidor de senyalització presenta dos navegadors; STUN i ICE troben un camí de xarxa a través dels encaminadors domèstics (NAT), i recorren a una retransmissió TURN si no hi ha cap camí directe; després els navegadors obren un canal de dades xifrat amb DTLS i transmeten el fitxer en fragments, directament o a través de la retransmissió, sense desar-lo.

La transferència de fitxers amb WebRTC permet que dos navegadors s'enviïn un fitxer sense pujar-lo a cap emmagatzematge al núvol. Sembla senzill, però internet no es va fer perquè dos ordinadors domèstics es truquessin directament. Aquesta guia explica què passa realment —senyalització, NAT, STUN, ICE, TURN, DTLS i canals de dades— en llenguatge planer, fent servir StrongFolder com a exemple.

Què és WebRTC?

WebRTC (Web Real-Time Communication) és un conjunt d'API del navegador i de protocols de xarxa, estandarditzats pel W3C i l'IETF, per a connexions en temps real entre navegadors. Chrome, Edge, Firefox, Safari i Opera el suporten. Es va crear per a trucades de vídeo i de veu, però també té canals de dades que transporten qualsevol dada binària, que és exactament el que és un fitxer.

La propietat clau: un cop establerta una connexió WebRTC, les dades van entre els dos extrems, no a l'emmagatzematge d'un servidor. Això és el que fa possible la transferència de fitxers P2P al navegador.

Per què dos navegadors no es poden connectar directament sense més?

Perquè gairebé cap dispositiu no té una adreça pública pròpia. El teu portàtil és darrere d'un encaminador domèstic, d'un tallafoc d'oficina o de la xarxa d'un operador mòbil. L'encaminador fa NAT (Network Address Translation, traducció d'adreces de xarxa): molts dispositius privats comparteixen una sola adreça IP pública, i l'encaminador només deixa entrar el trànsit que respon a alguna cosa enviada des de dins.

Així, dos navegadors s'enfronten a tres problemes abans que pugui circular cap dada dels fitxers:

  1. No saben com arribar l'un a l'altre: cap dels dos no sap que l'altre existeix.
  2. No saben la seva pròpia adreça pública: només la privada, com 192.168.1.20.
  3. Els seus encaminadors poden bloquejar el trànsit entrant no sol·licitat.

WebRTC resol cada problema amb un mecanisme diferent.

Com funciona una transferència de fitxers amb WebRTC, pas a pas?

Aquest és el flux complet, des del clic a «compartir» fins a l'últim byte:

 Sender browser                   Servers                      Recipient browser
 ──────────────                   ───────                      ─────────────────
 1. Choose files ──── metadata ──▶ Signaling server
                                        ◀──────── 2. Open link ────────
 3. Offer (SDP) ─────────────────▶ Signaling ──────────────────▶ Answer (SDP)
 4. Ask STUN "how do I look?" ─▶ STUN servers ◀─ Ask STUN "how do I look?"
 5. ICE candidates ◀─────────────▶ Signaling ◀──────────────────▶ ICE candidates
 6. ICE checks: try LAN → direct internet → TURN relay
 7. DTLS handshake ◀════════════ encrypted ═════════════════▶ DTLS handshake
 8. Data channel: file chunks ═══(direct or via TURN relay)══▶ written to disk

Passos 1–2: senyalització. El remitent tria fitxers; el servei registra les metadades necessàries per a l'enllaç. Quan el destinatari obre l'enllaç, tots dos navegadors estan connectats a un servidor de senyalització. WebRTC no defineix com funciona la senyalització; StrongFolder fa servir PeerJS amb el seu propi servidor de senyalització.

Pas 3: oferta i resposta. Un navegador crea una oferta en SDP (Session Description Protocol): «Vull un canal de dades; aquí tens la meva empremta de xifratge i les meves capacitats». L'altre contesta amb una resposta. Totes dues passen pel servidor de senyalització.

Pas 4: STUN. Cada navegador pregunta a un servidor STUN: «des de quina adreça i port em veus arribar?». La resposta és la seva adreça pública tal com l'assigna l'encaminador. Els servidors STUN gestionen una petició minúscula i cap dada dels fitxers; StrongFolder fa servir servidors STUN públics, inclosos els de Google, i els seus propis.

Pas 5: candidats ICE. Cada navegador recull candidats, maneres possibles d'arribar-hi: la seva adreça de la xarxa local (host), la seva adreça pública obtinguda de STUN (server-reflexive) i una adreça en una retransmissió TURN (relayed). S'intercanvien els candidats per la senyalització.

Pas 6: comprovacions de connectivitat. ICE (Interactive Connectivity Establishment) prova parelles de candidats i tria la millor que funciona. Si tots dos dispositius són a la mateixa Wi-Fi, guanya un camí local. Si els encaminadors ho permeten, guanya un camí directe per internet («hole punching»). Si cap camí directe no funciona, es fa servir el camí retransmès.

Pas 7: DTLS. Abans que circuli cap dada, els navegadors fan una negociació DTLS (TLS adaptat a UDP) i comproven que les empremtes dels certificats coincideixen amb les de l'oferta i la resposta. A partir d'aquí, tot va xifrat.

Pas 8: canal de dades. Sobre DTLS funciona SCTP, que dona al canal de dades un lliurament fiable i ordenat. A StrongFolder, el navegador del destinatari demana un fitxer, el navegador del remitent el llegeix del disc en fragments i els envia, i el destinatari escriu cada fragment al disc a mesura que arriba, de manera que fins i tot els fitxers molt grans no han de cabre mai a la memòria.

Què volen dir STUN, TURN, ICE i els altres termes?

TermeQuè faVeu les dades dels fitxers?Estàndard
SenyalitzacióPassa ofertes, respostes i candidats entre navegadorsNoNo estandarditzat (depèn de l'aplicació)
NATFunció de l'encaminador que comparteix una IP pública entre molts dispositius——
STUNDiu a un navegador la seva adreça i el seu port públicsNoIETF RFC 8489
ICERecull candidats i tria un camí que funcioniNoIETF RFC 8445
TURNRetransmet el trànsit quan cap camí directe no funcionaNomés paquets xifratsIETF RFC 8656
DTLSXifra la connexió (TLS per a UDP)La xifraIETF RFC 9147 (1.3), RFC 6347 (1.2)
Canal de dades SCTPLliurament fiable i ordenat dels fragmentsLa transporta (xifrada)IETF RFC 8831

Tots aquests termes s'expliquen breument al glossari.

Quan es fa servir una retransmissió TURN, i què hi veu?

Una retransmissió és el recurs de reserva, no l'opció per defecte. ICE només la fa servir quan cap parella de candidats directes no es connecta: normalment en xarxes amb NAT simètrica (alguns operadors mòbils), tallafocs corporatius que bloquegen l'UDP de sortida o determinades VPN.

Si no és possible una connexió directa (tallafoc corporatiu estricte, algunes xarxes mòbils), el flux xifrat passa per un servidor de retransmissió (TURN) de StrongFolder. El servidor reenvia les dades i no les desa.

La retransmissió rep paquets xifrats amb DTLS i els passa. Pot veure que hi circula trànsit, quant i quan, però no què hi ha a dins. Una transferència retransmesa pot ser més lenta que una de directa, perquè cada byte fa un viatge extra per la retransmissió. Si una transferència va inusualment lenta, prova una altra xarxa: un punt d'accés del mòbil o el Wi-Fi de casa sovint es connecten directament on una xarxa d'oficina no ho fa.

Envia fitxers ara

Gratuït · al teu navegador · sense registre

Com de segur és el xifratge de WebRTC?

WebRTC fa que el xifratge sigui obligatori: no hi ha cap manera d'obrir un canal de dades sense xifrar. DTLS fa servir xifratges moderns negociats pels dos navegadors, i es creen claus noves per a cada connexió.

Hi ha un matís honest que s'aplica a tots els serveis WebRTC. Els dos navegadors es verifiquen mútuament mitjançant les empremtes dels certificats, que s'intercanvien a través del servidor de senyalització. Per tant, confies que la senyalització del servei no les manipuli. Per això StrongFolder descriu la seva protecció com a xifratge en trànsit, no com a xifratge d'extrem a extrem amb claus que tinguis tu, ni com a «coneixement zero». Per a una visió més àmplia del que vol dir «segur», llegeix Compartir fitxers de manera segura i Seguretat i privadesa.

Per què el navegador del remitent ha de continuar obert?

Perquè el navegador del remitent és la font. No hi ha cap còpia en un servidor a què recórrer: el canal de dades llegeix fragments del disc del remitent només mentre la pestanya és oberta i el dispositiu és actiu. La pestanya del navegador del remitent ha de continuar oberta i connectada fins que el destinatari acabi de baixar: els fitxers surten del dispositiu del remitent, no d'un servidor. Com planificar-ho s'explica a Per què el remitent ha de seguir connectat.

Com de ràpida és la transferència de fitxers amb WebRTC?

No hi ha una velocitat fixa. El sostre és l'enllaç més lent del camí: normalment, la velocitat de pujada del remitent. Com a norma general, 1 GB triga uns 2,7 minuts a 50 Mbit/s, uns 80 segons a 100 Mbit/s i bastant menys d'un minut en una xarxa local ràpida. Les transferències reals van una mica per sota d'aquestes xifres per la sobrecàrrega del protocol, la velocitat del disc i, amb una retransmissió, el salt extra. Diversos destinataris poden obrir el mateix enllaç; cadascun baixa directament des del remitent. Diverses baixades alhora es reparteixen la pujada del remitent.

Resum

Una transferència de fitxers amb WebRTC és una negociació breu seguida d'un flux llarg i xifrat: la senyalització presenta els navegadors, STUN i ICE troben un camí a través de la NAT, TURN fa de retransmissió com a últim recurs, i els canals de dades xifrats amb DTLS porten el fitxer de disc a disc. Per a la part pràctica —què implica això per a tu com a remitent—, comença per La transferència de fitxers P2P al navegador i Com funciona StrongFolder.

Preguntes freqüents

Què és un canal de dades WebRTC?

Un canal de dades és la part de WebRTC que transporta bytes arbitraris entre dos navegadors en lloc d'àudio o vídeo. Funciona amb SCTP sobre DTLS sobre UDP, de manera que va xifrat i es pot configurar com a fiable i ordenat, que és el que necessita una transferència de fitxers.

Quina diferència hi ha entre STUN i TURN?

Un servidor STUN només diu a un navegador com es veu la seva adreça pública, perquè els dos navegadors puguin intentar connectar-se directament; no hi passa cap dada dels fitxers. Un servidor TURN és una retransmissió: quan cap camí directe no funciona, el flux xifrat hi passa. StrongFolder té els seus propis servidors de retransmissió TURN, que reenvien les dades i no les desen.

El servidor de senyalització veu els meus fitxers?

No. El servidor de senyalització només passa missatges de connexió —descripcions de sessió i candidats de xarxa— entre els navegadors. Les dades dels fitxers circulen pel canal de dades, directament o a través d'una retransmissió TURN.

La transferència de fitxers amb WebRTC va xifrada?

WebRTC xifra cada canal de dades amb DTLS, de manera que el flux de fitxers viatja xifrat en totes les connexions. WebRTC no permet canals de dades sense xifrar. Les claus les negocien els dos navegadors; les seves empremtes passen per la senyalització, i per això és xifratge en trànsit i no xifratge d'extrem a extrem amb claus que gestionis tu.

Per què de vegades una transferència WebRTC falla o va lenta?

Normalment pel camí de xarxa: un tallafoc estricte o una VPN bloqueja l'UDP directe, de manera que la connexió recorre a una retransmissió TURN per TCP o no es pot connectar gens. Prova una altra xarxa (per exemple, un punt d'accés del mòbil), desactiva la VPN o demana al departament informàtic que permeti WebRTC.

Una retransmissió TURN pot llegir els meus fitxers?

La retransmissió reenvia paquets xifrats amb DTLS entre els dos navegadors. Veu trànsit xifrat, mides i temps, no el contingut dels fitxers, i la retransmissió de StrongFolder no desa el que reenvia.

Envia el teu proper fitxer (o carpeta) directament

Sense pujada, sense cap límit de mida imposat per nosaltres, sense compte. Tria un fitxer o una carpeta sencera, copia l'enllaç i el destinatari ho baixa directament del teu dispositiu.

Envia fitxersAfegeix a Chrome