La transferència de fitxers amb WebRTC permet que dos navegadors s'enviïn un fitxer sense pujar-lo a cap emmagatzematge al núvol. Sembla senzill, però internet no es va fer perquè dos ordinadors domèstics es truquessin directament. Aquesta guia explica què passa realment —senyalització, NAT, STUN, ICE, TURN, DTLS i canals de dades— en llenguatge planer, fent servir StrongFolder com a exemple.
Què és WebRTC?
WebRTC (Web Real-Time Communication) és un conjunt d'API del navegador i de protocols de xarxa, estandarditzats pel W3C i l'IETF, per a connexions en temps real entre navegadors. Chrome, Edge, Firefox, Safari i Opera el suporten. Es va crear per a trucades de vídeo i de veu, però també té canals de dades que transporten qualsevol dada binària, que és exactament el que és un fitxer.
La propietat clau: un cop establerta una connexió WebRTC, les dades van entre els dos extrems, no a l'emmagatzematge d'un servidor. Això és el que fa possible la transferència de fitxers P2P al navegador.
Per què dos navegadors no es poden connectar directament sense més?
Perquè gairebé cap dispositiu no té una adreça pública pròpia. El teu portàtil és darrere d'un encaminador domèstic, d'un tallafoc d'oficina o de la xarxa d'un operador mòbil. L'encaminador fa NAT (Network Address Translation, traducció d'adreces de xarxa): molts dispositius privats comparteixen una sola adreça IP pública, i l'encaminador només deixa entrar el trànsit que respon a alguna cosa enviada des de dins.
Així, dos navegadors s'enfronten a tres problemes abans que pugui circular cap dada dels fitxers:
- No saben com arribar l'un a l'altre: cap dels dos no sap que l'altre existeix.
- No saben la seva pròpia adreça pública: només la privada, com 192.168.1.20.
- Els seus encaminadors poden bloquejar el trànsit entrant no sol·licitat.
WebRTC resol cada problema amb un mecanisme diferent.
Com funciona una transferència de fitxers amb WebRTC, pas a pas?
Aquest és el flux complet, des del clic a «compartir» fins a l'últim byte:
Sender browser Servers Recipient browser
────────────── ─────── ─────────────────
1. Choose files ──── metadata ──▶ Signaling server
◀──────── 2. Open link ────────
3. Offer (SDP) ─────────────────▶ Signaling ──────────────────▶ Answer (SDP)
4. Ask STUN "how do I look?" ─▶ STUN servers ◀─ Ask STUN "how do I look?"
5. ICE candidates ◀─────────────▶ Signaling ◀──────────────────▶ ICE candidates
6. ICE checks: try LAN → direct internet → TURN relay
7. DTLS handshake ◀════════════ encrypted ═════════════════▶ DTLS handshake
8. Data channel: file chunks ═══(direct or via TURN relay)══▶ written to disk
Passos 1–2: senyalització. El remitent tria fitxers; el servei registra les metadades necessàries per a l'enllaç. Quan el destinatari obre l'enllaç, tots dos navegadors estan connectats a un servidor de senyalització. WebRTC no defineix com funciona la senyalització; StrongFolder fa servir PeerJS amb el seu propi servidor de senyalització.
Pas 3: oferta i resposta. Un navegador crea una oferta en SDP (Session Description Protocol): «Vull un canal de dades; aquí tens la meva empremta de xifratge i les meves capacitats». L'altre contesta amb una resposta. Totes dues passen pel servidor de senyalització.
Pas 4: STUN. Cada navegador pregunta a un servidor STUN: «des de quina adreça i port em veus arribar?». La resposta és la seva adreça pública tal com l'assigna l'encaminador. Els servidors STUN gestionen una petició minúscula i cap dada dels fitxers; StrongFolder fa servir servidors STUN públics, inclosos els de Google, i els seus propis.
Pas 5: candidats ICE. Cada navegador recull candidats, maneres possibles d'arribar-hi: la seva adreça de la xarxa local (host), la seva adreça pública obtinguda de STUN (server-reflexive) i una adreça en una retransmissió TURN (relayed). S'intercanvien els candidats per la senyalització.
Pas 6: comprovacions de connectivitat. ICE (Interactive Connectivity Establishment) prova parelles de candidats i tria la millor que funciona. Si tots dos dispositius són a la mateixa Wi-Fi, guanya un camí local. Si els encaminadors ho permeten, guanya un camí directe per internet («hole punching»). Si cap camí directe no funciona, es fa servir el camí retransmès.
Pas 7: DTLS. Abans que circuli cap dada, els navegadors fan una negociació DTLS (TLS adaptat a UDP) i comproven que les empremtes dels certificats coincideixen amb les de l'oferta i la resposta. A partir d'aquí, tot va xifrat.
Pas 8: canal de dades. Sobre DTLS funciona SCTP, que dona al canal de dades un lliurament fiable i ordenat. A StrongFolder, el navegador del destinatari demana un fitxer, el navegador del remitent el llegeix del disc en fragments i els envia, i el destinatari escriu cada fragment al disc a mesura que arriba, de manera que fins i tot els fitxers molt grans no han de cabre mai a la memòria.
Què volen dir STUN, TURN, ICE i els altres termes?
| Terme | Què fa | Veu les dades dels fitxers? | Estàndard |
|---|---|---|---|
| Senyalització | Passa ofertes, respostes i candidats entre navegadors | No | No estandarditzat (depèn de l'aplicació) |
| NAT | Funció de l'encaminador que comparteix una IP pública entre molts dispositius | — | — |
| STUN | Diu a un navegador la seva adreça i el seu port públics | No | IETF RFC 8489 |
| ICE | Recull candidats i tria un camí que funcioni | No | IETF RFC 8445 |
| TURN | Retransmet el trànsit quan cap camí directe no funciona | Només paquets xifrats | IETF RFC 8656 |
| DTLS | Xifra la connexió (TLS per a UDP) | La xifra | IETF RFC 9147 (1.3), RFC 6347 (1.2) |
| Canal de dades SCTP | Lliurament fiable i ordenat dels fragments | La transporta (xifrada) | IETF RFC 8831 |
Tots aquests termes s'expliquen breument al glossari.
Quan es fa servir una retransmissió TURN, i què hi veu?
Una retransmissió és el recurs de reserva, no l'opció per defecte. ICE només la fa servir quan cap parella de candidats directes no es connecta: normalment en xarxes amb NAT simètrica (alguns operadors mòbils), tallafocs corporatius que bloquegen l'UDP de sortida o determinades VPN.
Si no és possible una connexió directa (tallafoc corporatiu estricte, algunes xarxes mòbils), el flux xifrat passa per un servidor de retransmissió (TURN) de StrongFolder. El servidor reenvia les dades i no les desa.
La retransmissió rep paquets xifrats amb DTLS i els passa. Pot veure que hi circula trànsit, quant i quan, però no què hi ha a dins. Una transferència retransmesa pot ser més lenta que una de directa, perquè cada byte fa un viatge extra per la retransmissió. Si una transferència va inusualment lenta, prova una altra xarxa: un punt d'accés del mòbil o el Wi-Fi de casa sovint es connecten directament on una xarxa d'oficina no ho fa.
Gratuït · al teu navegador · sense registre
Com de segur és el xifratge de WebRTC?
WebRTC fa que el xifratge sigui obligatori: no hi ha cap manera d'obrir un canal de dades sense xifrar. DTLS fa servir xifratges moderns negociats pels dos navegadors, i es creen claus noves per a cada connexió.
Hi ha un matís honest que s'aplica a tots els serveis WebRTC. Els dos navegadors es verifiquen mútuament mitjançant les empremtes dels certificats, que s'intercanvien a través del servidor de senyalització. Per tant, confies que la senyalització del servei no les manipuli. Per això StrongFolder descriu la seva protecció com a xifratge en trànsit, no com a xifratge d'extrem a extrem amb claus que tinguis tu, ni com a «coneixement zero». Per a una visió més àmplia del que vol dir «segur», llegeix Compartir fitxers de manera segura i Seguretat i privadesa.
Per què el navegador del remitent ha de continuar obert?
Perquè el navegador del remitent és la font. No hi ha cap còpia en un servidor a què recórrer: el canal de dades llegeix fragments del disc del remitent només mentre la pestanya és oberta i el dispositiu és actiu. La pestanya del navegador del remitent ha de continuar oberta i connectada fins que el destinatari acabi de baixar: els fitxers surten del dispositiu del remitent, no d'un servidor. Com planificar-ho s'explica a Per què el remitent ha de seguir connectat.
Com de ràpida és la transferència de fitxers amb WebRTC?
No hi ha una velocitat fixa. El sostre és l'enllaç més lent del camí: normalment, la velocitat de pujada del remitent. Com a norma general, 1 GB triga uns 2,7 minuts a 50 Mbit/s, uns 80 segons a 100 Mbit/s i bastant menys d'un minut en una xarxa local ràpida. Les transferències reals van una mica per sota d'aquestes xifres per la sobrecàrrega del protocol, la velocitat del disc i, amb una retransmissió, el salt extra. Diversos destinataris poden obrir el mateix enllaç; cadascun baixa directament des del remitent. Diverses baixades alhora es reparteixen la pujada del remitent.
Resum
Una transferència de fitxers amb WebRTC és una negociació breu seguida d'un flux llarg i xifrat: la senyalització presenta els navegadors, STUN i ICE troben un camí a través de la NAT, TURN fa de retransmissió com a últim recurs, i els canals de dades xifrats amb DTLS porten el fitxer de disc a disc. Per a la part pràctica —què implica això per a tu com a remitent—, comença per La transferència de fitxers P2P al navegador i Com funciona StrongFolder.